Jaume Roig i la novel·la burgesa

1)Jaume RoigMetge de prestigi social i professional a la València del seu temps, Jaume Roig és l'autor d'una de les obres més emblemàtiques de la literatura valenciana medieval, que ell mateix titulà Espill.
El 1443, Jaume Roig es va casar amb Isabel Pellicer, amb qui va tenir sis fills, tres nois i tres noies, la meitat dels quals es van vestir els hàbits. La seva esposa va morir abans de 1460, ja que a l'Espill s'hi refereix com a difunta. Roig va arribar a tenir un bon patrimoni: diverses propietats a València (quatre cases a la ciutat i diversos terrenys a prop) i d'altres béns, entre els quals és destacable la seva biblioteca amb 59 volums, la majoria dels quals són de medicina i testimoni de la seva formació universitària. La valoració professional del metge Jaume Roig i el seu èxit social i econòmic són un exemple més del triomf que va obtenir entre totes les capes socials la nova medicina escolàstica, que es va implantar per tota l'Europa llatina a partir del segle XIII.

L'Espill: és una obra misògina del metge i escriptor Jaume Roig, escrita al voltant del 1460, el mateix any que Joanot Martorell va començar a escriure el seu Tirant lo Blanc. Jaume Roig hi parla en primera persona narrativa i s'adreça a Baltasar Bou, nebot seu en la ficció, per explicar-li com l'han maltractat les dones al llarg de la seva dissortada vida i per convèncer-lo que n'ha de viure al marge per obtenir la salvació. L'obra és una llarga diatriba contra les dones, que són totes vils, tret d'Isabel Pellicer (l'esposa real de Jaume Roig) i de la Mare de Déu.

Seguint la tradició narrativa romànica, l'Espill està escrit en més de 16.000 versos de quatre síl·labes, que rimen de dos en dos. Només se'n conserva un manuscrit, tot i que durant el segle XVI fou imprès tres vegades, la qual cosa prova el seu èxit. En aquestes impressions modernes, els editors afegiren al títol "Llibre de les dones", nom amb el qual, impròpiament, és coneguda encara avui.
Explica la poca democràcia que hi ha amb les dones i la discriminació que pot haber-hi en aquests món. Algun exempla pot ser: Que en un matex ofici la dona no cobra tant com un home.

2)S'han conservat 18 poemes, aquests poemes eren poemes d'amor. Tres d'ells són: DESERT D'AMICS, CANÇÓ D'OPÒSITS, ESTRAMPS.

Ausiàs March: És un home de lletres molt reconegut dintre de la literatura valenciana medieval. Sense fer cap objecció a la seua qualitat literària, aquest criteri està recolzat pels punts següents:

·Pel fet que fou un poeta molt llegit, per la influència que deixà en poetes castellans com Garcilaso de la Vega, Diego Hurtado de Mendoza, etcètera. A més, tota la poesia en català del segle XVI és un intent d'imitació de la seua obra.

·La quantitat de manuscrits que ens han arribat, així com les nombroses traduccions que s'han fet de les seues obres.

·Perquè la seua obra es distancia de tota l'anterior, i esdevé una poesia molt personal i sincera.

EL POEMA:
Veles e vents han mos desigs complir
faent camins dubtosos per la mar.
Mestre i ponent contra d’ells veig armar:
xaloc, llevant, los deuen subvenir,
ab llurs amics lo grec e lo migjorn,
fent humils precs al vent tremuntanal
que en son bufar los sia parcial
e que tots cinc complesquen mon retorn.

Bullirà el mar com la cassola en forn,
mudant color e l’estat natural,
e mostrarà voler tota res mal
que sobre si atur un punt al jorn.
Grans e pocs peixs a recors correran
e cercaran amagatalls secrets:
fugint al mar, on són nodrits e fets,
per gran remei en terra eixiran.

Los pelegrins tots ensems votaran
e prometran molts dons de cera fets:
la gran paor traurà al llum los secrets
que al confés descuberts no seran.
E en lo perill no em caureu de l’esment,
ans votaré al Déu qui ens ha lligats
de no minvar mes fermes voluntats
e que tots temps me sereu de present.

Jo tem la mort per no ser-vos absent,
per què amor, per mort, és anul·lats,
mas jo no creu que mon voler sobrats
pusca esser per tal departiment.
Jo só gelós de vostre escàs voler
que, jo morint, no meta mi en oblit.
Sol est pensar me tol del món delit,
car, nós vivint, no creu se pusca fer:

aprés ma mort, d’amar perdau poder
e sia tots en ira convertit.
E jo, forçat d’aquest món ser eixit,
tot lo meu mal serà vós no veer.
Oh Déu! ¿per què terme no hi ha en amor,
car prop d’aquell jo em trobara tot sol?
Vostre voler sabera quant me vol,
tement, fiant, de tot l’avenidor!

Jo son aquell pus extrem amador
aprés d’aquell a qui Déu vida tol:
puix jo son viu, mon cor no mostra dol
tant com la mort, per sa extrema dolor.
A bé o mal d’amor jo só dispost,
mas per mon fat fortuna cas no em porta:
tot esvetlat, ab desbarrada porta,
me trobarà faent humil respost.

Jo desig ço que em porà ser gran cost
i aquest esper de molts mals m’aconhorta;
a mi no plau ma vida ser estorta
d’un cas molt fer, qual prec Déu sia tost.
Lladoncs, les gents, no els calrà donar fe
al que amor fora mi obrarà:
lo seu poder en acte es mostrarà
e los meus dits ab los fets provaré.

Amor, de vós, jo en sent més que no en sé,
de què la part pitjor me’n romandrà,
e de vós sap lo qui sens vós està:
a joc de daus vos acompararé.

Em proboca una sensació sentimental i amorosa, però que en el moment que estas llegin-lo estas una mica intrigat per alguna cosa.
Apart no le entes gaire perquè hi ha paraules que no eh pogut entendre.

BIBLIOGRAFIA:
www.wikipedia.com
www.cancioneros.com